Dario Villalba, el cos aı̈llad

Aquesta publicació reflecteix la mostra titulada Darío Villalba. El cos aïllat, organitzada pel Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València, entre març i juliol de 2006. Aquesta exposició reflexiona sobre el tractament que fa Villalba del cos humà, especialment del masculí, i la vigència de la seua temàtica en el món actual. Mitjançant una obra principal, L’espera i ratlles (1989), estudiem la tècnica i la temàtica d’aquest artista plàstic, tot buscant paral·lelismes en una selecció de les seues obres. Aquestes obres es distribuiran en dues seqüències temàtiques que dialogaran entre elles. D’una banda, buscarem els ecos de L’espera i ratlles en altres obres del mateix autor. Farem una «dissecció» o «deconstrucció» d’aquesta obra principal, tot traient-ne els elements iconogràfics que la constitueixen (l’home encongit; les ratlles amenaçadores que «apunyalen» el llenç; la repetició obsessiva de postures i rostres), i la tècnica amb què s’ha fet, tant aquesta obra principal com les obres complementàries que l’acompanyen, i amb les quals dialoga. Serà, per tant, un treball historicoestètic d’una obra d’art realitzat mitjançant imatges. La història de l’home de L’espera i ratlles contada amb imatges. De l’altra banda, estudiarem la manera en què Villalba treballa el cos masculí. El cos aconsegueix la categoria d’icona, d’objecte artístic sobre el qual Villalba reflexiona sobre la mort i la vida, el pas del temps, la malaltia, la bogeria, la solitud, l’aïllament, el rebuig, el sexe i tot allò que mitjançant el cos podem sentir i transmetre. El cos ens defineix, ens dóna nom i ens permet donar nom al que ens envolta. El cos és allò immediat, allò sensible i, al mateix temps, té un fons, una història oculta que aquest embolcall físic no ens deixa veure. Aquesta foscor, aquesta cosa transcendent, és el que Villalba trau en les seues obres d’art, per això són un vehicle de comunicació amb la nostra part més íntima, desconeguda i pròxima alhora.